Els trens de Kosovo
Tornen els trens, plens de la pobra gent, pobra,
ulls que miren enlloc perquè venen d'enlloc i enlloc veuen el seu destí.
Tornen els trens d'un món que tots pensàvem lluny
però ens desperta el "traquetreig" de rodes i de llops,
la negror d'un temps que és tan a prop,
la tristesa per no haver sabut dir prou...
Ploren els trens, van buits de la pobra gent, pobra,
que no tenen un nom, ni una casa ni un foc on cremar tant de desesper.
Quan el dolor no té carnet, no té un nom,
esdevé el dolor de tots i tots en som partícips,
tots fem fila cap el vell exili,
si l'exili no el portem al cor.
Xisclen els trens,
quin és l'odi que els empeny,
quina la ràbia que emmetzina tant d'amor
Som nosaltres a l'andana tot veient com passen?
O hem pujat fa temps dalt de la màquina,
mentre anem contant els llargs vagons...
Corren els trens, la llum de la pobra gent, pobra,
fa senyal d'un camí basardós i tenaç d'una Europa en plena nit.
Tornen els trens d'un temps que tots pensàvem lluny
i ens desperta el "traquetreig" de rodes i de llops,
la negror d'un temps que és tan a prop,
la vergonya per no haver dit: prou.