Món salvatge
Veig com passa, com tot passa pel davant,
tot i res es important
Veig com la roca del camí encara té per descobrir
Tot el què he deixat passar
I estirada a terra
encara em bull la sang calenta
I el petó dels meus llavis
s’ha perdut per aquests carrers
És la flor que hi ha al camí,
que despunta un a un tots els meus dits
preguntant-me;
Preguntant-me si avui voldré salvar-me,
o quedar-me entre les cendres d’aquest món salvatge
Salvatge, salvatge, salvatge…
Salvatge, salvatge, salvatge…
No… No…
No sé què dir, no sé què fer, no sé on anar
No sé on mirar, no sé on buscar, ni què pensar
Ah… Ah… Ah… Ah…
Si pogués sols parlar-te amb el cor
No obriria mai més la boca
Si pogués mirar sense veure’t la pell
No tindria cap sentit creure’m qui ets
Salvatge, salvatge, salvatge…
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge…
Salvatge, salvatge, salvatge...
No… No…
No on mirar, no sé on buscar, ni què pensar
No sé parlar, no sé cantar, no sé estimar
Ah... Ah... Ah... Ah...
Si pogués sempre més veure’ns així
Forts i fràgils, de cor preciós
No tindria cap sentit res del què et dic,
I estimar la vida en un sense-sentit
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge...
Salvatge, salvatge, salvatge...