La Noia De Duro
Fa temps, quan jo vivia al barri condemnat, més bèstia que altra cosa, un borratxo com jo, per un duro pelat, em va vendre l'esposa. Quan se'm va estirar al llit, més dolça que la mel, fent volar la faldilla, em va semblar segur que em prenien el pèl servint-me pacotilla. «Torna't a embolicar i guarda el teu encant, ets massa esprimatxada, Sóc un panxacontent i poc em satisfan les mides d'arengada». «Vés amb el teu marit, el duro es pot quedar; me'n fot i no menteixo...». Però ella, en to submís, la vista va abaixar, dient-me:
«Et prefereixo...». «No sóc grasseta, però no en tinc la culpa, crec, com les altres femelles...». Llavors jo, commogut, sobre els genolls l'assec, comptant-li les costelles. «Tu que vals un duret, quin nom et va tocar quan varen batejar-te?» «Em dic Nineta», «Nina, voldria amb tu jugar: arribaré a estimar-te».
I aquell sac d'ossos durs que en un moment primer no m'atreia, tot d'una m'ha entrat al fons del cor i no la cediré per tota una fortuna. Fa temps, quan jo vivia al barri condemnat, més bèstia que altra cosa, un borratxo com jo, per un duro pelat, em va vendre l'esposa.